Fins ara, tots els comentaris que he publicat en aquest bloc han fet referència a les noves tecnologies com una oportunitat acaparadora de progrés, d’igualtat en oportunitats, etc. Ara, però, m’agradaria mostrar breument l’altra cara de la moneda. Per una banda, faré referència al perill que suposen les noves tecnologies si es converteixen en el principal sistema de comunicació, i per l’altra citaré els perills que corre la informació per culpa de la interactivitat, una idea que els mitjans cada vegada prenen més com a bandera sense observar-ne primer les conseqüències.
En primer lloc, és clar que l’ús del correu electrònic i les seves versions, com ara els xats, estan prenent cada cop més embranzida per la comoditat, l’eficàcia i la rapidesa que ofereixen a l’usuari. Cal tenir en compte, però, l’enorme quantitat de matisos i d’elements comunicatius essencials que es perden quan, en comptes de comunicar-nos en persona o fins i tot per telèfon, decidim enviar un e-mail per estalviar-nos temps.
Segons Ana Moreno Romero, directora d’ENRED Consultores, només un 7% de l’acte comunicatiu està constituït per les paraules despullades. La resta del missatge està revestit de tonalitats, de gestos, d’expressions facials, de contextos, d’indicacions amb les mans, de complicitat. Partint d’aquesta idea, hem d'acceptar que amb els correus electrònics, el Messenger i els seus derivats, estem explotant només un 7% de la comunicació, de forma que dinamitem la resta de matisos comunicatius. El problema és que cada vegada basem més la nostra activitat en aquest tipus de comunicació, i altres mecanismes que emulen més la realitat de l'acte comunicatiu interpersonal, com són les videoconferències, encara no estan massa implantats, perquè no resulten tan còmodes.
Si fins ara feia referència al perill de la incomunicació, en segon lloc no podem deixar de banda el problema de la desinformació. Teòricament, els professionals del periodisme estan dotats, després d’un període de formació, de les capacitats bàsiques per fer un tractament de la informació que la converteixi en un text regit per una sèrie de codis ètics i de comprensió (a tothom li sonen utopies com l’objectivitat i la neutralitat, o fórmules com la piràmide invertida o les 5W). Internet, però, desdibuixa la figura del professional. A Wikipedia hom pot aportar les seves col·laboracions enciclopèdiques, a Youtube la interactivitat facilita que tothom qui ho desitgi pugui penjar els seus vídeos, als diaris electrònics tothom pot afegir els seus comentaris sobre les notícies. A més, qui ho vulgui, podrà crear la seva pròpia pàgina web o el seu bloc. Si el segle XX va viure la democratització de l’accés a la informació, el segle XXI està experimentant a passos accelerats la democratització de l’accés a la producció i difusió de la informació.
A priori tot el que contingui la paraula “democràcia” sembla positiu, però que tothom pugui produir i difondre informació qüestiona l’hegemonia del periodista com a cronista de la realitat i dóna veu a tots els ciutadans, siguin quins siguin els seus coneixements, intencions i voluntats informatives.
Com a conclusió, les noves tecnologies està desdibuixant tant la comunicació com la producció de la informació fins ara molt restringida al món periodístic. És, per tant, necessari, el debat sobre si cal posar pals a les rodes a l’avanç implacable de les noves tecnologies, si cal regular, si cal dir prou... El problema serà com aconseguir-ho per no treure a la ciutadania el poder de transmetre informació i per evitar també, censurar els seus plantejaments. Tot un repte de cara al futur.
En primer lloc, és clar que l’ús del correu electrònic i les seves versions, com ara els xats, estan prenent cada cop més embranzida per la comoditat, l’eficàcia i la rapidesa que ofereixen a l’usuari. Cal tenir en compte, però, l’enorme quantitat de matisos i d’elements comunicatius essencials que es perden quan, en comptes de comunicar-nos en persona o fins i tot per telèfon, decidim enviar un e-mail per estalviar-nos temps.
Segons Ana Moreno Romero, directora d’ENRED Consultores, només un 7% de l’acte comunicatiu està constituït per les paraules despullades. La resta del missatge està revestit de tonalitats, de gestos, d’expressions facials, de contextos, d’indicacions amb les mans, de complicitat. Partint d’aquesta idea, hem d'acceptar que amb els correus electrònics, el Messenger i els seus derivats, estem explotant només un 7% de la comunicació, de forma que dinamitem la resta de matisos comunicatius. El problema és que cada vegada basem més la nostra activitat en aquest tipus de comunicació, i altres mecanismes que emulen més la realitat de l'acte comunicatiu interpersonal, com són les videoconferències, encara no estan massa implantats, perquè no resulten tan còmodes.
Si fins ara feia referència al perill de la incomunicació, en segon lloc no podem deixar de banda el problema de la desinformació. Teòricament, els professionals del periodisme estan dotats, després d’un període de formació, de les capacitats bàsiques per fer un tractament de la informació que la converteixi en un text regit per una sèrie de codis ètics i de comprensió (a tothom li sonen utopies com l’objectivitat i la neutralitat, o fórmules com la piràmide invertida o les 5W). Internet, però, desdibuixa la figura del professional. A Wikipedia hom pot aportar les seves col·laboracions enciclopèdiques, a Youtube la interactivitat facilita que tothom qui ho desitgi pugui penjar els seus vídeos, als diaris electrònics tothom pot afegir els seus comentaris sobre les notícies. A més, qui ho vulgui, podrà crear la seva pròpia pàgina web o el seu bloc. Si el segle XX va viure la democratització de l’accés a la informació, el segle XXI està experimentant a passos accelerats la democratització de l’accés a la producció i difusió de la informació.A priori tot el que contingui la paraula “democràcia” sembla positiu, però que tothom pugui produir i difondre informació qüestiona l’hegemonia del periodista com a cronista de la realitat i dóna veu a tots els ciutadans, siguin quins siguin els seus coneixements, intencions i voluntats informatives.
Com a conclusió, les noves tecnologies està desdibuixant tant la comunicació com la producció de la informació fins ara molt restringida al món periodístic. És, per tant, necessari, el debat sobre si cal posar pals a les rodes a l’avanç implacable de les noves tecnologies, si cal regular, si cal dir prou... El problema serà com aconseguir-ho per no treure a la ciutadania el poder de transmetre informació i per evitar també, censurar els seus plantejaments. Tot un repte de cara al futur.
No hay comentarios:
Publicar un comentario